Què és el que valora la nostra societat? Com qualifiquem a les persones: per la seva ocupació, per la seva posició social, pel seu poder, pel seu prestigi, etc.? Què tenim en els nostres caps com la imatge de l'èxit?
Crec que gran part de les nostres possibles respostes està determinada per la cultura de consum, els models que proposen com a desitjables a l'abundància econòmica i material, i l'èmfasi (que arriba a ser obsessiu) en la productivitat i l'eficiència.
Tot això es reflecteix als programes escolars, en la mateixa matrícula i programes d'estudis que ofereixen les institucions educatives. En ocasions ja no es tracta d'impartir coneixement, i molt menys d'impulsar una formació total de l'ésser humà, sinó que el sistema complet es formula d'acord a cert model econòmic on l'humà explica molt poc: L'important és la productivitat i les demandes del mercat.
Mentre el tenir recursos materials per viure i el tractar sempre de fer millor les coses tenen la seva importància, les dimensions de l'ésser humà no haurien de ser reduïdes a aquests factors. I és precisament aquesta reducció la que opera quan es deixen de costat els aspectes creatius no productius (en el sentit econòmic) de les persones.
Afortunadament tals aspectes no es poden suprimir del tot, però no deixa de ser una mostra del nostre paradigma social que, donada l'elecció entre fer el que ens agrada i el que ens donaria més diners, en general la segona opció porti les de guanyar.
Així que crec que el sistema educatiu no és tan culpable que aquesta gran riquesa creativa de l'ésser humà sigui moltes vegades tallada des de la infantesa; és el nostre model econòmic, són els nostres ideals de l'èxit, és la nostra forma de mesurar i valorar a les persones, són les expectatives que se'ns han imposat i que nosaltres mateixos imposem sobre els altres, en particular als nens i als joves.
Els reptes del nostre temps són enormes, i molts d'aquests colossals problemes tenen com a origen precisament aquesta èmfasi i persecució de la productivitat, l'eficiència i el guany màximes. I si no m'equivoco, aquesta èmfasi no ens ha funcionat molt bé fins ara.
El repte no és tant revolucionar el model educatiu, sinó més aviat revolucionar què és el que considerem valuós: El canvi del sistema educatiu seguirà a tal revolució.
Crec que gran part de les nostres possibles respostes està determinada per la cultura de consum, els models que proposen com a desitjables a l'abundància econòmica i material, i l'èmfasi (que arriba a ser obsessiu) en la productivitat i l'eficiència.
Tot això es reflecteix als programes escolars, en la mateixa matrícula i programes d'estudis que ofereixen les institucions educatives. En ocasions ja no es tracta d'impartir coneixement, i molt menys d'impulsar una formació total de l'ésser humà, sinó que el sistema complet es formula d'acord a cert model econòmic on l'humà explica molt poc: L'important és la productivitat i les demandes del mercat.
Mentre el tenir recursos materials per viure i el tractar sempre de fer millor les coses tenen la seva importància, les dimensions de l'ésser humà no haurien de ser reduïdes a aquests factors. I és precisament aquesta reducció la que opera quan es deixen de costat els aspectes creatius no productius (en el sentit econòmic) de les persones.
Afortunadament tals aspectes no es poden suprimir del tot, però no deixa de ser una mostra del nostre paradigma social que, donada l'elecció entre fer el que ens agrada i el que ens donaria més diners, en general la segona opció porti les de guanyar.
Així que crec que el sistema educatiu no és tan culpable que aquesta gran riquesa creativa de l'ésser humà sigui moltes vegades tallada des de la infantesa; és el nostre model econòmic, són els nostres ideals de l'èxit, és la nostra forma de mesurar i valorar a les persones, són les expectatives que se'ns han imposat i que nosaltres mateixos imposem sobre els altres, en particular als nens i als joves.
Els reptes del nostre temps són enormes, i molts d'aquests colossals problemes tenen com a origen precisament aquesta èmfasi i persecució de la productivitat, l'eficiència i el guany màximes. I si no m'equivoco, aquesta èmfasi no ens ha funcionat molt bé fins ara.
El repte no és tant revolucionar el model educatiu, sinó més aviat revolucionar què és el que considerem valuós: El canvi del sistema educatiu seguirà a tal revolució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada